Corrupció, política i desvergonyiment. A favor de la vergonya en la vida pública.

El sentiment de vergonya ha estat, i potser segueixi sent, un element central en el control i regulació del comportament social. La vergonya es reflecteix en el rostre i tenalla les nostres accions quan pensem el que els altres poden pensar si actuem d’una determinada manera que no és socialment acceptable.

Desfachatez

És fàcil adonar-se com els nens i els joves es neguen a posar-se determinada roba, o tallar-se els cabells de determinada manera per por al que puguin pensar els seus companys. Una caiguda ridícula, un gest indecorós agafat d’improvís poden produir vergonya si pensem en la imatge que estem projectant de nosaltres mateixos.

Continua llegint

Publicat dins de Ressenyes i comentaris de llibres acadèmics | 2 comentaris

L’espera imaginativa

Si féssim cas del “carpe diem” i altres consignes que ens inviten a viure el moment, a desitjar aturar l’instant per la seva bellesa, estaríem disminuint la nostra potència d’existir, contràriament al que se suposa que se’ns demana. Bona part del nostre temps de vida, l´únic que tenim, certament, el vivim abocats en el futur, imaginant tot el gaudi i tot el bé que està per venir. Si la previsió (som éssers pre-visors) ens facilitat la capacitat d’acció, el dirigir-nos cap el futur desitjat i aconseguir propòsits, la imaginació ens instal·la en l’emoció present del futur que ha de venir i volem imaginar.

Quan en una entrada anterior d’aquest blog parlava de l’amor com un joc solitari, em referia justament a tot el que en l’amor hi ha d’imaginar a l’altre, d’imaginar el camí que l’amor obre, del goig que hi pot haver en esperar l’encontre amb la persona estimada. Assaborir el plaer futur, la bellesa dels instants que estan per venir, ens proporciona una satisfacció sovint preferible a la decepció i a la crua indiferència cap a nosaltres dels moments presents. No crec que sigui encertat qualificar aquesta activitat d’il·lusió, de pèrdua de temps. Aquesta capacitat creadora i evocadora de la imaginació ens obre a espais de realitat tan íntimament sòlits com els de tantes altres realitats de les vides dels individus (generalment aïllats).

Continua llegint

Publicat dins de Comentari | 1 comentari

Emocions i control social. (Control emocional?)

La major part del temps vivim instal·lats al món de la vida quotidiana. Es tracta, com ens ha mostrat la sociofenomenologia (A. Schüzt), d’un món que percebem organitzat i del qual rarament dubtem. Generalment, en aquest “nostre” món, les accions que duem a terme tenen un motiu pragmàtic, és a dir, solem actuar per canviar alguna cosa del món o per influir en el les accions (els comportaments o les idees) dels nostres congèneres. Els nostres interessos, la dominació del món d’acord amb els nostres interessos, és l’objecte de les nostres accions.

Aquesta introspecció fenomenològica no va passar desapercebuda al geni grec. Aristòtil va recopilar en la seva Retòrica (PHTORIKH) tot allò que els grecs van aprendre sobre l’art de la persuasió. La retòrica és definida per Aristòtil com la facultat de considerar en cada cas el que cal per persuadir (1355b). La persuasió és un mitjà per poder decidir o influir en les accions dels altres. Persuadir és aconseguir imposar els nostres interessos en la vida social. Tenir, podríem dir, capacitat d’influència.
Continua llegint

Publicat dins de Comentari | 1 comentari

¿S’ha esvaït la vergonya?

Recentment, i de forma casual, transitant per la ciutat, hem sentit qualificar de desvergonyides dues situacions:
En la primera, un individu orinava en un arbre sense dissimular. Una parella que passejava amb un nen, que per edat podria ser el seu nét, va comentar: “No hi ha dret, no té vergonya”.
En la segona, dues dones grans van qualificar de “desvergonyit” el comportament d’un grup d’adolescents que, al metro, i en to jocós, es feien insinuacions eròtiques i manifestaven en veu alta algunes de les seves preferències sexuals.

D’aquestes dues situacions, no volem extrapolar que vivim en una societat de “pocavergonyes” o que es dóna un conflicte generacional entre la percepció del que resulta vergonyós. Sí podem afirmar que en ambdós casos tenim dues percepcions del que resulta vergonyós: uns que creuen que determinat fet hauria de ser vergonyós i altres que realitzen sense vergonya el que per als uns podria resultar vergonyós.

Continua llegint

Publicat dins de Comentari | Deixa un comentari

Angry Birds o l’enuig

Per què estan tan enfadats els ocells del popular joc “Angry birds”?
Sembla que un grup de porcs els ha robat els ous i tracten de recuperar-los i destruir als lladres.

Podrien haver reaccionat d’una altra manera que amb un “cabreig monumental” a l’ofensa que els han ocasionat? Hi havia una millor estratègia que la ira per intentar recuperar el que és seu? Podien no haver-se ofès i haver actuat d’una altra manera?


En un excel · lent llibre sobre les emocions, What Our Emotions Are Really Telling Us (editat per Oxford University Press, 2007) Rober C. Solomon argumenta sobre alguns d’aquests detalls. Ens fem ressò d’algun d’ells.

Continua llegint

Publicat dins de Comentari | Deixa un comentari

L’amor és un joc solitari

L’amor ens uneix als éssers estimats; atrau, entrelliga, enreda. A ningú se li escapa que els enamorats anhelen l’abraçada, que una carícia alleuja el dolor i que l’olor de l’amor penetra fins al cor. Els amants es pertanyen perquè els agrada saber-se l’un de l’altre; “meu”, “teu”, són murmuris freqüents. Qui s’enamora i se sap correspost se sent capaç de trencar amb tots els llaços que el lliguen a si mateix i al seu passat per projectar-se cap endavant junt amb l’altre. L’amor compartit promet la felicitat. En nom de l’amor, o per amor, es trenquen lleialtats, cadenes i es busquen suposats horitzons de felicitat. L’amor, tant present com esperat, i encara més quan s’aspira a ell que quan es té, dóna sentit a la vida.

I no obstant això, l’amor és un joc solitari. És com els escacs: pot jugar-se en parella, aquest és el mecanisme del joc, però consisteix a pensar què pensarà l’altre per respondre als seus moviments, per obligar-lo a fer-los o per sorprendre’l. L’objectiu de l’amor, a diferència dels escacs, no està prefixat i respon a valors culturals, a canals socials i als gustos personals. En l’amor no hi ha un clar objectiu i en bona part és imaginat.

Continua llegint

Publicat dins de Comentari | 3 comentaris

La imaginació i el somni, laboratoris d’experiència.

L’animal humà requereix de llargs anys d’aprenentatge (aculturació, socialització) per arribar a ser humà. Som un ésser abocat a l’acció i l’acumulació d’experiència (humana); un ésser previsor perquè anticipem i ens projectem en el futur; i un ésser no acabat,  perquè fer-nos humans no té un final (A. Gehlem).  Els humans triguem entre una i dues dècades per adquirir l’autonomia necessària per moure’ns en els nostres mons socials. A diferència dels anomenats “hàbitats naturals” (ecosistemes), els mons humans, tan plurals i tan diversos, sovint canvien a gran velocitat i la seva naturalesa, allò que són, depèn de les nostres interaccions –dels nostres lligams- i de les nostres accions en l’entorn.

Fer-se adult, fer-se un ésser social, comporta aquest llarg aprenentatge en el que un element importantíssim és saber posar-se en el lloc de l’altre. Posar-se en el lloc de l’altre és saber interpretar la seva ment i el seus sentiments. “Sé que tu saps que jo sé” (la dialèctica hegeliana de l’amo i l’esclau) i simpatitzar amb l’altre (”saber que sento com tu sents” o “sentir que sento com tu sents”). Allò que en diem “tenir experiència de la vida” no és altra cosa que aquest procés que ens permet entendre a qui ens envolta i actuar conjuntament. És evident que els vincles emocionals juguen un paper fonamental en aquest procés que té lloc al llarg de la vida però que en la infància té un moment fonamental, guiats per l’experiència (humana) dels “altres significatius” (pares, germans o éssers més propers).  Acumular experiència, conèixer el món en que és viu, implica pels humans un aprenentatge conjunt. Només podem reconèixer les emocions que  sentim juntament amb els altres (que ens ensenyen el nom i el contingut d’això que sentim). De fet, aquest aprenentatge ens lliga indisociablement als altres, compartint un món de significats i aprenem a reconèixer el que és valuós. Segurament, sense emocions les coses i les persones no ens importarien gaire. John Elster afirma que les emocions són la matèria de la vida, el vincle més important entre les persones i el que ens lliga a les coses.

Continua llegint

Publicat dins de Comentari | 1 comentari

Llàgrimes i futbol

És freqüent que les càmeres de televisió enfoquin dotzenes d’aficionats amb cares tristes i ulls plorosos al final d’un partit de futbol (important) quan el seu equip acaba de perdre. També alguns jugadors ploren la derrota.

Continua llegint

Publicat dins de Comentari | 1 comentari

Els rics també ploren … però menys amargament?

De vegades, per alleugerir la pobresa o fer més suportable la injustícia social, és un clàssic recordar que “els rics també ploren”. Amb això es vol afirmar que no només senten, com tots els mortals, sinó que també estan sotmesos a les contingències desgraciades de la vida i a tot tipus de sofriments i pesars.

Però, és possible que rics i pobres, per simplificar les categories socials, siguem iguals pel que fa a les emocions? Sentim tots el mateix? Ningú pot escapar a les penes? La resposta correcta hauria de ser: “bé, sí, també ploren … però menys”.

Estem afirmant amb això que la riquesa t’evita pesars i sofriments? La resposta és òbvia; però no, no ens referim a això. Ens referim a alguna cosa també molt obvia, però que de vegades passa per alt: les emocions-i la forma en com les experimentem- també depenen de l’educació rebuda, dels contextos socials en què sentim. Podríem afirmar que les emocions són situades.

En un article relativament recent, J. H. Turner (“The Stratification of Emotions: Some Preliminary Generalizations. Sociological Inquiry, Vol 80, No 2. May 2010. 168-199.) es pregunta com la sociologia ha pogut ignorar que l’estratificació emocional és tan real com la desigualtat econòmica o de poder i que, sens dubte, també té efectes en la dinàmica social. Quatre són, segons Turner, les emocions bàsiques, tres negatives (ràbia, por i tristesa) i una positiva (alegria-satisfacció). La seva distribució social és desigual, com els seus efectes en l’estratificació.

Sense entrar ara a discutir el valor d’aquesta categorització, la manera com aprenem a reconèixer-les i a sentir això o allò d’aquesta o aquella manera per aquesta o aquella altra causa, depèn, en gran mesura, de l’aprenentatge. Expectatives i sancions són, segons Turner, les condicions bàsiques per despertar i promoure les emocions. La frustració i les sancions negatives promouen les emocions negatives. I aquests mecanismes, és clar, són socials i estan socialment (mal) distribuïts.

Per posar un exemple, és evident que tot allò que pot produir por, inseguretat, incertesa depèn un gran manera de la manera com els nostres pares i iguals (socialització primària) ens han ensenyat a jutjar i valorar -i també a fer-li front- tot allò que ens pot resultar temible, insegur o incert, penós en definitiva. No cal dir que en tots els estrats socials hi ha pares més o menys temorosos i capaços de transmetre unes o altres emocions. No obstant, tampoc cal argumentar massa per acceptar que, dins d’una mateixa societat (ceteris paribus), una situació econòmica privilegiada i una situació social sòlida afavoreix un sentiment de seguretat, diguem-ne, ontològica (Fromm, E. (1976): Tenir o ser? Mèxic, Fons de Cultura Econòmica). És clar que la manera com sentim la por, allò que resulta temible, i la capacitat de reacció davant el que ens atemoreix, més enllà de la reacció en el nostre organisme, depèn del medi on tot això es produeix

Un exemple més. El tracte amorós (o l’odi o el menyspreu) en les relacions humanes en general no pot ser valorat de la mateixa manera, jutjat o suposat, en totes les societats humanes, ni en tots els temps. Les condicions de misèria, explotació o indefensió (jurídica o apresa!) en què han viscut i viuen moltes persones no poden donar lloc al mateix tipus de relacions (i afectes) que les que es produeixen en les anomenades societats del benestar (veure Fernández, E. (2010), â0$. La superproducción de los afectos. Barcelona: Anagrama. Pàg. 93).  Compareu una barraca amb la majoria dels habitatges que ens mostren les pel · lícules i les sèries americanes (recordeu a Engels i la seva “Contribució al problema de l’habitatge” http://www.marxists.org/espanol/me/1870s/vivienda/ index.htm), i el context en el que unes i altres estan. És difícil imaginar que puguem parlar del mateix tipus de relacions socials i de sentiments (del tipus que siguin i siguin el que aquests creiem que són).

Sí, és cert, l’infern pot estar a tot arreu. No en canvi el paradís.

Publicat dins de Comentari | 1 comentari

“Cada set onades”, els happy end i la imaginació.

No és un judici equivocat pensar que la majoria de les històries d’amor no tenen un final feliç. Encara tenen menys probabilitat d’acabar bé les històries d’amor que comencen per una relació virtual, per allò de la dificultat d’adequar la realitat a les expectatives. En aquest tema, però, la realitat desmenteix a la ficció. Moltes de les pel·lícules de Hollywood, encara que no siguin específicament històries d’amor, ens tenen acostumats a un final feliç on l’amor té un paper destacat. També és aquest el cas de moltes novel·les, encara que en la novel·la està més estès un final que, sovint, pot ser superat per la trista realitat.

La continuació del llibre de Daniel Glattauer Contra el vent del nord (que hem comentat en aquest blog), i que es titula Cada set onades, ens depara un final de pel·lícula. La segona part d’aquesta història d’amor és, al nostre entendre, massa previsible, i s’ajusta excessivament bé a les expectatives i desitjos de l’educació sentimental que molts de nosaltres hem rebut. L’experiència empírica ens diu que l’amor té un diagnòstic difícil, que les històries d’amor, quan s’acaben, i són moltes les que solen acabar-se, no són fàcilment catalogables entre els “finals feliços”. No obstant, els finals feliços ens satisfan molt més. La novel·la de Glattauer sí té un final feliç. Els protagonistes misteriosos, malgrat les dificultats, arriben a conèixer-se, s’agraden i es desitgen. Són relativament joves i bells i poden tenir l’oportunitat d’un nou inici per les seves insatisfactòries vides. Sí, quan s’acaba la novel·la, com tants cops al final d’una pel·lícula, ho fas amb la satisfacció i el benestar d’un happy end, d’una història d’amor que també podries haver desitjat per tu.

Sense entrar a jutjar el valor catàrtic de la retòrica cinematogràfica, o la ràpida simpatia cap els enamorats i la fàcil identificació amb els protagonistes de les històries d’amor, ens preguntem d’on ens ve la inclinació cap el final feliç.

No volem exhaurir les moltes explicacions possibles i només volem apuntar al rol central de la imaginació en la capacitació de l’individu modern per suscitar emocions que li poden resultar molt satisfactòries i arrancar-lo de l’anodina quotidianitat; aquest pot ser un dels motius del nostre gust pels happy end (i per les històries d’amor, és clar).

La capacitat que les narracions tenen per suscitar la imaginació, i la capacitat de la imaginació per associar-se a una història o fins i tot a un mer objecte, ens permet evocar i (re)viure tota la càrrega emocional de determinades situacions en les que, sense ser-hi, podem experimentar quin seria el seu sentit i el seu valor per nosaltres. És tracta d’un efecte semblant al dels somnis, no només una realització dels desitjos (com diria Freud), sinó un viure situacions que ens permeten sentir les emocions que se’ns produeixen com si fossin reals. Hollywood és només una de les fàbriques (per al consum) de somnis.

Desmentint Calderon de la Barca, no és que la vida sigui un somni, sinó que els somnis ens permeten gaudir –o patir- d’emocions tan reals com les de la vida… I els somnis vida són.

Publicat dins de Ressenyes i comentaris de llibres acadèmics | 1 comentari