Michaël Foessel és un jove filòsof francès, professor de la universitat de Borgonya, del qual s’ha traduït recentment al castellà el llibre La privación de lo íntimo. Las representaciones política de los sentimiento (Ed. Península). El llibre va arribar casualment a les nostres mans, remenant per una llibreria.
El primer paràgraf llegit a l’atzar, de peu davant la prestatgeria, deia el següent:
La idea de autenticidad implica que existe un camino que conduce a la verdad, pero, sobre todo, implica que ese camino prima sobre el resultado. Hablar de autenticidad equivale entonces a decir que la verdad (el éxito) no es nada al margen de los procedimientos, las experiencias y los rodeos que conducen a ella: el “decir verdadero” prevalece sobre los “discursos de verdad”, la tentativa sobre el logro, la búsqueda sobre la conquista. Podemos tener buenas razones para dudar de semejante ideal a causa de su ingenuidad. Pero hay que evaluar lo que su abandono puro y simple implica en términos de debilitamiento de la crítica (pàg. 65)
Ens va cridar l’atenció aquesta aproximació a la idea d’autenticitat i la vetllada defensa que s’insinuava. S’assegurava que es defensaria la idea que allò íntim pot ser un bon criteri per un comportament autèntic.
Per argumentar a favor d’aquesta possibilitat, cal primer notar que l’espai de la intimitat no s’ha de confondre amb l’espai de la privacitat. Ha estat la modernitat la que ha confós o, millor dit, reduït allò íntim a l’esfera privada, amb la conseqüència de la seva desvirtuació. La tesi que defensa Foessel diu que allò íntim no és el que no es mostra (no és només interioritat per oposició a exterioritat) sinó que ens remet a tot el que el subjecte vol sostreure de la mirada aliena, és a dir, allò que es vol apartar de l’esfera social dels intercanvis, de la negociació social.
La esfera de la intimitat sorgirà en la vida moderna com una exigència d’autonomia personal enfront de les intromissions de la família, la tradició i la religió. El món modern no inventa la intimitat, però sí que proporciona les condicions de possibilitat de la seva institucionalització. “Al consagrar el derecho de los individuos a anudar vínculos al margen de la tradición, y al obligar al Estado a reconocer la validez de esos vínculos, la modernidad sitúa lo íntimo al margen de la competencia social” (pàg.111). La conseqüència no prevista d’això és que al mateix temps que es promet allò íntim, se l’equipara amb l’àmbit privat. “La propiedad privada designa aquello sobre lo que el individuo tiene un derecho de exclusividad, pero que puede, no obstante, intercambiar o alienar mediante contratos. No es, por lo tanto, lo que concierne al individuo en su singularidad, sino lo que lo vuelve conmensurable con los demás” (pàg. 112)
La tesi que es vol desenvolupar afirma que la intimitat és un concepte relacional, que la intimitat estableix relacions entre els individus que no poden sempre reduir-se al càlcul (a l’interès privat) perquè les emocions que intervenen són irreductibles a la quantificació perquè sempre es troben contextualitzades. Metre que el privat és essencialment individual, allò íntim no pot ser propietat d’una sola persona perquè –com es demostra- només pot ser elaborat com a vincle. La debilitació d’aquest vincle per part de l’esfera privada és de la mateixa naturalesa que el debilitament del vincle (democràtic) de l’esfera pública.
Si interpretem bé la proposta, el que Foessel anomena “la democràcia sensible”, consistiria en una relació social i política en la que l’Estat fa possible una relació íntima (i autèntica en el sentit abans esmentat, en la que sentiments, desigs, creences i experiències estan al marge de la negociació) que garanteix l’autonomia dels individus i la seva llibertat a l’hora d’actuar en la vida pública.
Michaël Foessel (2010) La privación de lo íntimo. Las representaciones política de los sentimiento. Barcelona: Península.
Sociologia de les emocions 