¿S’ha esvaït la vergonya?

Recentment, i de forma casual, transitant per la ciutat, hem sentit qualificar de desvergonyides dues situacions:
En la primera, un individu orinava en un arbre sense dissimular. Una parella que passejava amb un nen, que per edat podria ser el seu nét, va comentar: “No hi ha dret, no té vergonya”.
En la segona, dues dones grans van qualificar de “desvergonyit” el comportament d’un grup d’adolescents que, al metro, i en to jocós, es feien insinuacions eròtiques i manifestaven en veu alta algunes de les seves preferències sexuals.

D’aquestes dues situacions, no volem extrapolar que vivim en una societat de “pocavergonyes” o que es dóna un conflicte generacional entre la percepció del que resulta vergonyós. Sí podem afirmar que en ambdós casos tenim dues percepcions del que resulta vergonyós: uns que creuen que determinat fet hauria de ser vergonyós i altres que realitzen sense vergonya el que per als uns podria resultar vergonyós.

Hi ha molts motius per pensar que la vergonya ha jugat i juga un paper important en la vida social com l’element fonamental per reforçar (i fer complir) les normes socials. La mirada severa dels pares o la mirada burlesca dels amics pot ser suficient per fer-nos canviar (o evitar) un determinat comportament. En aquest sentit, el sentiment de vergonya és un element clau per al manteniment de la conformitat social i dins del grup. Es tracta, sens dubte, d’una de les més velles formes d’exhortació moral, però per a la qual cal estar exposat a les expectatives socials.

En els dos casos relatats, per a una de les parts no sembla existir aquesta emoció reguladora de la norma social i, per tant, ni tan sols es percep que s’estigui transgredint una norma. Segurament sigui aquest el motiu pel qual no se sent vergonya, més que el fet d’estar “incapacitat” (si és que això té sentit) per a aquest tipus de sentiment. No obstant això, també pot ser que se sàpiga que s’està duent a terme una transgressió, fins i tot que es vulgui fer-ho i que això no impliqui cap sentiment compromès (o regulador) com pot ser la vergonya.

Fixem-nos que en el primer cas, les persones que denuncien la “falta de vergonya” associen al fet la vulneració d’un dret, la comissió d’una “injustícia”. Això, orinar a la via pública, no s’ha de fer -i atenta als meus drets com a ciutadà- i, no obstant, hi ha qui al transgredir, no sembla sentir-se frenat per la vergonya (interior) o sentir-la en saber-se recriminat (que serien dos nivells diferents en què la vergonya pot actuar i fer-ne el paper regulador).

En el segon cas, l’actitud potser provocativa o no conscient d’uns joves que parlen de sexe al metro i gesticulen i emeten sons que recorden determinades situacions eròtiques, es jutjada per dues persones com a “desvergonyida”. També el sentiment de vergonya és inexistent (o no té efectivitat) per regular el que per uns és considerat un comportament no apropiat (almenys en un espai públic). Tampoc en aquest cas hem d’extrapolar que els joves són incapaços de sentir vergonya i que aquest sentiment no pugui tenir un enorme poder regulador en el seu comportament en altres àmbits de la seva vida. Segurament se sentirien deshonrats i exposats a la vergonya pública si, per posar un exemple, en altres circumstàncies, algú posés en dubte o es burlés de la homenia d’algun d’ells.

No ens sembla que en cap d’aquestes dues situacions, i moltes d’altres que podríem trobar, s’estigui evidenciant la corrosió -com a mínim en determinats sectors o individus- de la vergonya com a sentiment bàsic en el manteniment, com hem dit, de la conformitat social i com l’element bàsic per reforçar les normes socials (i també morals). No vivim, com a vegades es diu, en una societat de “individus” desvergonyits o una societat de la “post-vergonya”. Encara que és veritat que l’individu aïllat (o l’individu que s’autocomprèn com a autònom i es construeix com ser autèntic) és menys vulnerable, en la seva autopercepció, a la vergonya com a sentiment social, com a desig de no sentir recriminat per la mirada aliena .

Senzillament, ens trobem davant de diferents ordres de producció de conformitat social i de pertinença a diferents esferes socials. I també, es trasllueixen canvis en la manera com l’individu construeix la seva identitat (el seu self), les seves formes de relació i el sentit de les seves accions.

Quant a comemo3

Sociology of Emotions - Research Group
Aquesta entrada ha esta publicada en Comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s