La major part del temps vivim instal·lats al món de la vida quotidiana. Es tracta, com ens ha mostrat la sociofenomenologia (A. Schüzt), d’un món que percebem organitzat i del qual rarament dubtem. Generalment, en aquest “nostre” món, les accions que duem a terme tenen un motiu pragmàtic, és a dir, solem actuar per canviar alguna cosa del món o per influir en el les accions (els comportaments o les idees) dels nostres congèneres. Els nostres interessos, la dominació del món d’acord amb els nostres interessos, és l’objecte de les nostres accions.
Aquesta introspecció fenomenològica no va passar desapercebuda al geni grec. Aristòtil va recopilar en la seva Retòrica (PHTORIKH) tot allò que els grecs van aprendre sobre l’art de la persuasió. La retòrica és definida per Aristòtil com la facultat de considerar en cada cas el que cal per persuadir (1355b). La persuasió és un mitjà per poder decidir o influir en les accions dels altres. Persuadir és aconseguir imposar els nostres interessos en la vida social. Tenir, podríem dir, capacitat d’influència.
Tres són, per al mestre dels que saben, els arguments retòrics que requereixen de l’art i del nostre esforç i que poden ajudar a persuadir (1356): allò que demostra en el discurs (la força formal-argumental), el caràcter del que parla (la manera com ens presentem davant els altres i som percebuts, per exemple, com decents i persones de fiar) i el posar a l’oient en certa disposició. Aquest tercer argument retòric consisteix a suscitar unes o altres passions en l’oient a través del nostre discurs, doncs és evident que no concedim igual la nostra opinió amb pena que amb alegria, amb amor que amb odi. Les passions són allò pel qual els humans canviem o diferim a l’hora de jutjar (1378).
De la mateixa manera que el món de la vida quotidiana és un món donat per descomptat, fundat en una certesa immediata i en l’absència de dubtes respecte a la seva naturalesa, la majoria dels humans, sense necessitat d’estudiar l’art reflexiu de la retòrica, sabem de la centralitat de les emocions, les que sentim i les que som capaços de suscitar en els nostres interlocutors, per aconseguir els nostres propòsits. El control emocional com un mode de dominació. De fet, pot suposar-se implicat en alguns dels modes de dominació descrits per Weber, però s’hauria de desenvolupar.
Podem diferir en la bondat dels camins de la persuasió, però qualsevol pare sap com d’útil és infondre amor o temor en un fill per aconseguir variar (o doblegar) el seu comportament, la seva acció i, és clar, la seva lògica emocional. Com dèiem en una entrada anterior, la ira -i la por que pot infondre- pot ser una estratègia de control i de dominació en una relació familiar. No cal cap tipus de reflexió per poder fer ús de molts dels arguments retòrics que ens permeten canviar el curs de l’acció (el resultat de les interaccions) socials segons els nostres interessos.
Com a resultat de l’art o de la socialització, el control de les emocions és una eina clau en el domini de la vida social. Controlar i suscitar les pròpies emocions, així com les dels altres, ens pot fer més eficaços en la nostra capacitat d’acció en el món de la vida.
Sociologia de les emocions 
Reblogged this on Grup d'Estudis en Cultura i Societat.